CICLE DE WILSON

La distribució de les plaques i per tant, dels continents, ha canviat al llarg del temps, ja que poden fragmentar i unir-se entre ells. El Cicle de Wilson, proposat per Tuzo Wison, ens explica de forma ordenada, el procés d'obertura i tancament dels oceans, i la fragmentació i posterior unió dels continents, que provoca la formació de serralades, i resumeix tot el que s'esdevé a les vores constructius i destructius sobre la litosfera.

En el cicle es poden distingir les següents fases:

1. El continent es fragmenta per acció de punts calents que bomben i aprimen l'escorça fins trencar-la, originant-se un rift continental (com el Rift africà).
2. En la línia de fragmentació es comença a formar litosfera oceànica (vora constructiu) que separa els fragments continentals. Si continua la separació el rift és envaït pel mar i es va transformant en una dorsal oceànica. Els continents queden separats per una petita conca oceànica (com l'actual mar Roig).
3. El procés continua i els continents se separen progressivament. Entre ells apareix una conca oceànica ampla, amb una dorsal ben desenvolupada (com l'Oceà Atlàntic actual).
4. Quan la conca oceànica arriba certa grandària i és prou antiga, les vores de contacte amb els fragments continentals es tornen freds i densos i comencen a enfonsar sota dels continents i es genera una vora de destrucció. En aquesta zona s'origina una cadena muntanyosa que va vorejant al continent (orogen tipus andí, com la serralada dels Andes). L'escorça oceànica es desplaça des de la vora constructiu al de destrucció com una cinta transportadora, de manera que la conca oceànica deixa de créixer (com l'Oceà Pacífic).
5. Donada la forma esfèrica de la Terra, altres vores constructius poden empènyer als fragments continentals en sentit contrari, de manera que la conca oceànica es va estrenyent (com en el Mar Mediterrani).
6. Finalment en desaparèixer la conca oceànica les dues masses continentals xoques (obducción) i s'origina un continent únic (supercontinent), i sobre la sutura que tanca l'oceà es forma una serralada (orogen tipus Himàlaia, com la serralada de l'Himàlaia).

El desplaçament de les plaques es realitza sobre una superfície esfèrica, de manera que els continents acaben per xocar i soldar, formant-se una gran massa continental, un supercontinent (Pangea com el va anomenar Wegener). Això ha passat diverses vegades al llarg de la història de la Terra. El supercontinent impedeix l'alliberament de la calor interna, de manera que es fractura i comença un nou cicle.

Així doncs, les masses continentals permaneixen i uneixen i fragmenten en cada cicle, mentre que les conques oceàniques es creen i destrueixen.



INFORMACIÓ EXTRETA DE http://roble.pntic.mec.es/afep0032/ciclowilson.html