CICLE DE WILSON

La distribució de les plaques i per tant, dels continents, ha canviat al llarg del temps, ja que poden fragmentar i unir-se entre ells. El Cicle de Wilson, proposat per Tuzo Wison, ens explica de forma ordenada, el procés d'obertura i tancament dels oceans, i la fragmentació i posterior unió dels continents, que provoca la formació de serralades, i resumeix tot el que s'esdevé a les vores constructius i destructius sobre la litosfera.

En el cicle es poden distingir les següents fases:

1. El continent es fragmenta per acció de punts calents que bomben i aprimen l'escorça fins trencar-la, originant-se un rift continental (com el Rift africà).
2. En la línia de fragmentació es comença a formar litosfera oceànica (vora constructiu) que separa els fragments continentals. Si continua la separació el rift és envaït pel mar i es va transformant en una dorsal oceànica. Els continents queden separats per una petita conca oceànica (com l'actual mar Roig).
3. El procés continua i els continents se separen progressivament. Entre ells apareix una conca oceànica ampla, amb una dorsal ben desenvolupada (com l'Oceà Atlàntic actual).
4. Quan la conca oceànica arriba certa grandària i és prou antiga, les vores de contacte amb els fragments continentals es tornen freds i densos i comencen a enfonsar sota dels continents i es genera una vora de destrucció. En aquesta zona s'origina una cadena muntanyosa que va vorejant al continent (orogen tipus andí, com la serralada dels Andes). L'escorça oceànica es desplaça des de la vora constructiu al de destrucció com una cinta transportadora, de manera que la conca oceànica deixa de créixer (com l'Oceà Pacífic).
5. Donada la forma esfèrica de la Terra, altres vores constructius poden empènyer als fragments continentals en sentit contrari, de manera que la conca oceànica es va estrenyent (com en el Mar Mediterrani).
6. Finalment en desaparèixer la conca oceànica les dues masses continentals xoques (obducción) i s'origina un continent únic (supercontinent), i sobre la sutura que tanca l'oceà es forma una serralada (orogen tipus Himàlaia, com la serralada de l'Himàlaia).

El desplaçament de les plaques es realitza sobre una superfície esfèrica, de manera que els continents acaben per xocar i soldar, formant-se una gran massa continental, un supercontinent (Pangea com el va anomenar Wegener). Això ha passat diverses vegades al llarg de la història de la Terra. El supercontinent impedeix l'alliberament de la calor interna, de manera que es fractura i comença un nou cicle.

Així doncs, les masses continentals permaneixen i uneixen i fragmenten en cada cicle, mentre que les conques oceàniques es creen i destrueixen.



INFORMACIÓ EXTRETA DE http://roble.pntic.mec.es/afep0032/ciclowilson.html

PLAQUES TECTÒNIQUES

Les plaques tectòniques són aquelles porcions de litósfera que s'ubiquen sota de la superfície o de l'escorça terrestre del planeta. Són de material rígid i se situen sobre la astenósfera, una porció del mantell terrestre molt més profund i complex. Les plaques tectòniques es troben encastades unes contra altres i encara són rígides, no estan sostingudes més que per la unió d'unes amb altres, per la qual cosa el seu moviment és permanent i molt evident o clar en algunes regions del planeta. En la majoria dels casos, el moviment o desplaçament de les plaques tectòniques és mil·limètric i no se sent en la vida quotidiana de les societats. Quan aquests moviments es fan evidents per a l'ésser humà hem de parlar de fenòmens com ara sismes, terratrèmols, tsunamis, etc. Moltes vegades el seu moviment també pot posar en acció a volcans.
Hi ha dos tipus de plaques tectòniques al nostre planeta: les oceàniques i les mixtes. Mentre les primeres (que són les més extenses causa de la gran quantitat d'aigua que hi ha sobre la superfície de la Terra) són aquelles subjacents als oceans, les mixtes poden combinar en la seva superfície tant oceans com a superfície continental. Aquestes últimes són les més nombroses ja que trobem moltes més aviat petites, però en definitiva d'extensió les primeres ocupen la major part del territori planetari.


Des Definició ABC: http://www.definicionabc.com/geografia/placa-tectonica.php#ixzz3KTrh6tUp

TIPOS DE CRISTALLS

La paraula cristall té el seu origen provinent del greg, que vol dir que un és un material sòlid amb característiques homogènies.

Hi ha diversos tipus de cristalls:

Cristalls sòlids: aquests es diferencien dels sòlids amorfs perquè la seva estructura és pràcticament insuperable quant a la seva periodicitat.

Cristalls líquids: les molècules d'aquests cristalls no estan disposats atzarosament, sinó que tendeixen a orientar-se en cert sentit.
Poden ser diferenciats en:
Termotróptics: gràcies als canvis de temperatura poden accedir a l'estat cristal·lí líquid.

Liotrópics: l'estat de cristall líquid és aconseguit quan aquests cristalls són dissolts en certes condicions de concentració i temperatura.

Cristalls covalents: la unió dels àtoms es dóna gràcies a una xarxa en tres dimensions amb unions covalents. Aquests cristalls es caracteritzen per ser molt durs i pràcticament impossible d'alterar la seva forma.

Cristalls iònics: gràcies a les forces de electrostàtica és possible unir els ions negatius i positius per a conformar aquest tipus de vidres.

Cristalls metàl·lics: l'estructura és molt senzilla ja que cada un dels punts del cristall és reemplaçat per àtoms que pertanyin a un metall igual.

Cristalls moleculars: els cristalls moleculars són molt fàcils de desfigurar.

CRISTALL SÒLID                                      CRISTALL LÍQUID TERMOTROPTICS




CRISTALL LÍQUID LIOTROPIC                                CRISTALL COVALENT

CRISTALL IÒNIC                                                CRISTALL METÀLIC          








 CRISTALL MOLECULAR




INFORMACIÓ EXTRETA DE http://www.tiposde.org/general/582-tipos-de-cristales/